A l’anterior entrada del blog vam abordar la qüestió de les extraccions de la marihuana més conegudes al nostre entorn que no necessiten solvents a l’hora de ser elaborades. En aquest text, coneixerem quines són algunes de les extraccions amb més riscos associats i que requereixen tècniques més complexes a l’hora de la manipulació de la matèria primera, és a dir, els cabdells de la planta. Parlarem del món del dabbing i del budder, shatter, wax i del butà que els va parir!
Als Estats Units, on en menor o major mesura ja s’ha regulat l’accés al cànnabis, els extractes del cànem o cannabis concentrates s’han popularitzat tant com els cabdells o els pre-rolls. D’entrada, podem fer una doble lectura: per un costat, el consum d’aquests productes es fa majoritàriament amb vaporització i, per tant, es redueixen molt els riscos associats a la combustió; però, d’altra banda, la potència d’aquests productes i el preu són molt elevats, dues variables que poden incrementar els riscos, sobretot en determinats grups vulnerables.
És important recordar que els cannabinoides no són solubles en aigua, per això es necessiten matèries greixoses, olis o qualsevol solvent orgànic per poder aconseguir-ne la resina. De fet, aquest és el motiu pel qual els metabòlits del cànnabis triguen tants dies a desaparèixer de l’organisme humà després del consum. És una informació que podeu ampliar a l’entrada Cànnabis i conducció: la polèmica està servida.
L’etanol, també denominat alcohol o alcohol etílic, fou el primer solvent utilitzat per extraure cannabinoides. Simplement, submergint la matèria vegetal en alcohol per diluir els tricomes i després filtrant el resultat per tal d’assolir un resultat semblant a una tintura, un oli greixós o, fins i tot, una cera que es podia anar refinant amb diferents tècniques. Al segle XIX, aquestes extraccions eren molt presents a la farmacopea internacional i, cap a la dècada dels 50-60, van desaparèixer junt amb totes les extraccions de plantes seguint normes internacionals. Ara bé, dues o tres dècades enrere ja es trobaven al mercat il·lícit uns pots amb «oli de cànnabis» que les persones consumidores solien afegir (impregnant i deixant assecar) sobre el paper dels porros.
Les extraccions de CBD amb nivells molt baixos de THC es troben sovint en diferents olis com, per exemple, de cànem, oliva o coco. Aquests productes tenen força visibilitat a les botigues de CBD o les herboristeries.
Fa entre deu i quinze anys es va posar de moda una extracció anomenada «oli de Rick Simpson» (RSO) per a consum via oral o tòpica. Inicialment, s’elaborava amb nafta i, posteriorment, alcohol isopropílic. Cap dels dos és recomanable des del punt de vista de la cura de la salut i la reducció del risc. De fet, si us presenten una extracció i us diuen que està feta amb alcohol, és una bona prevenció preguntar si l’alcohol és isopropílic, ja que aquest té més substàncies tòxiques afegides que l’etanol pur (que no n’hauria de tenir). L’alcohol isopropílic és adient per a la neteja d’utensilis i pipes de cristall. Sobre l’oli de Rick Simpson, només esmentar que massa sovint el que es ven als mercats no regulats és una enganyifa oportunista.
De les extraccions amb etanol es va passar a utilitzar diferents gasos com a solvents amb la intenció d’eliminar més impureses vegetals i fer un consum menys nociu. Principalment, el gas butà. Amb aquest canvi també van arribar algunes de les úniques morts que es relacionen amb la marihuana, les resultants d’explosions de gas. Des de RdRcannabis es desaconsella totalment experimentar amb aquests productes tan inflamables. Repetidament constatem que no es tenen coneixements ni instal·lacions segures per a aquests processos d’extracció.
BHO (Butane Hash Oil o Oli de haixix amb butà)
Aquest mètode d’extracció es va popularitzar als EUA i el Canadà a inicis del segle XXI. La utilització de gas butà líquid fa d’aquest procés un camí complex i perillós. Quan està realitzat per persones amb preparació, els resultats són molt apreciats per la seva qualitat i eficàcia. Per això, no és estrany que la concentració de THC pugui arribar al 90% i es pugui capturar un espectre molt ampli de terpens.
La manera més habitual de consumir-lo és fent dabbing o amb vaporitzador, i cal anar molt amb compte amb la dosificació, ja que pot portar efectes molt intensos. Els nivells de tolerància que tingui cada persona consumidora respecte al cànnabis marcaran una diferència a l’hora del dabbing. Per a algú sense experiència no es recomana repetir el consum fins al cap de 30 minuts de la primera inhalació. Tampoc es recomana fer-ne un consum usual ni molt menys compulsiu. En aquest cas, estaríem davant d’una situació de consum problemàtic i podria ser recomanable buscar assessorament extern.
La presentació dels productes elaborats amb la tècnica del BHO ofereix textures tipus mantega, mel o sucre glaçat, que poden ser sòlides o resinoses i dúctils. Normalment, té tonalitats daurades, taronges o grogues, tot i que pot arribar a ser completament blanc. És molt important que un cop realitzada l’extracció es purgui adequadament el resultat per eliminar completament les restes del solvent utilitzat, ja que el butà és tòxic per a la salut. Per això, no s’hauria de consumir mai per via oral. El millor lloc per emmagatzemar el BHO és la nevera, en un recipient de vidre. Si es tracta d’un producte sòlid, el BHO es pot mantenir en un tros de paper sense blanquejar o en paper de cuina.
L’experimentació dins d’aquest camp ha permès l’aparició d’un ampli ventall de tècniques i textures, per exemple, budder o BHO, wax, crumble, moon rock, shatter, earwax, honeycomb, honey oil, live resin, amber glass, dry oil, rock budder…
Moon rock
És un cabdell de marihuana impregnat amb oli amb THC i totalment recobert d’ice-o-lator, kief o semblant. És molt atractiu visualment i el seu preu, molt elevat.
Shatter
És de color ambre i textura trencadissa, sol contenir un percentatge molt elevat de THC, els efectes poden ser molt forts per a algú poc experimentat. Compte amb la recodificació. Aquesta forma de concentrat és més difícil d’emprar perquè és alhora densa i dura. Trencar-la és semblant a trencar vidres, d’aquí el nom: shatter (trencar).
Wax i budder
Aquests dos tenen una composició semblant a la mantega i són fàcils de manipular. Es poden afegir amb facilitat dins d’un pen o vaporitzador portàtil.
Crumble
Té una textura més semblant al sucre o a les engrunes d’un pastís o galeta. Cada vegada que se’n separa un tros, molts trossets petits surten esmicolats. És més fàcil de manipular que els olis però menys que el shatter, wax o budder.
El món del dabbing
La majoria dels productes concentrats d’alta concentració no es consumeixen d’una manera eficient amb mètodes de consum clàssics com, per exemple, afegint-los a la superfície d’un porro o escalfant un ganivet o en pipes tipus narguile. Per això, estan molt associades a la cultura de la vaporització i el dabbing. Quan parlem del dab o del dabbing fem referència al consum d’extraccions de cànnabis mitjançant una pipa que porta el nom de bubbler, rig o bong.
El dabbing implica una manera de fumar concentrats mitjançant escalfament per convecció en lloc d’escalfament per conducció. L’escalfament convectiu és més saludable, suau i efectiu perquè no «crema» ni malbarata els ingredients essencials i actius de l’extracció o concentrat. El concentrat s’escalfa a una temperatura més baixa i mitjançant calor indirecta, no pas amb una flamarada directa. Per entendre’ns, és com quan cuinem una pizza al forn de casa.
En canvi, l’escalfament per conducció consisteix a escalfar el cànnabis per un contacte directe amb una superfície a alta temperatura. Seguint la metàfora del paràgraf anterior, en aquest cas és el que passa quan fem un bistec a la brasa.
La tecnologia avança molt ràpid i ja hi ha vaporitzadors que combinen les dues tècniques (convecció i conducció). Però, el món del dabbing és el de l’escalfament per convecció.
El dabbing és una cultura emergent molt relacionada amb les realitats del cànnabis medicinal i la recerca de mètodes de consum amb el mínim risc possible per a la salut, és a dir, evitant la combustió de matèria vegetal i passant al món dels vapors. Tot i això, ha saltat a una cultura molt més majoritària i ha contribuït, entre d’altres, a reflotar i posar de moda l’art de bufar vidre. Milers d’artesans del vidre estan fent carreres professionals arreu del món amb aquest art renovat.
Hi ha tot un vocabulari propi del món del dab; un dels elements més típics és el nail (clau), que serveix per dipositar la mostra de concentrat per començar a vaporitzar dins la pipa. El nail pot ser de vidre, titani, quars o de ceràmica. Als nostres dies hi ha esdeveniments amb cànnabis que només se centren en el món del dab i tota la fantasia de les pipes de vidre. Una precaució important a l’hora de fer dabbing és no cremar-se, ja que es fa servir un encenedor amb foc a alta temperatura per fondre la mostra i, diversos elements de la pipa s’escalfen força.
Un dels elements sobre els quals gravita cada cop més la cultura del cànnabis és el reialme dels terpens. En part, està relacionat amb l’experiència de la vaporització i el potencial que ofereix d’apreciar els diferents perfils terpènics del cànnabis. Com que les altes temperatures juguen en contra del gaudi dels terpens, la tecnologia de la vaporització i el dabbing no ha parat d’evolucionar els darrers cinc anys. Això només acaba de començar. Deixarem per a noves entrades del blog les extraccions supercrítiques (CO2), la separació molecular o els destil·lats de BHO que poden arribar a concentracions del 99,8% de cannabinoides.
Comenta