La societat és com un gran teatre on cada actor té un paper. Si el guió del teu personatge incorpora el «factor cànnabis», hauràs viscut segur alguna escena tensa en consumir-ne o hauràs estat diana de retrets i judicis de valor negatius de part d’algú que t’han quedat gravats a la memòria, que t’han deixat una marca, una ferida. Les persones consumidores de cànnabis —tot sovint— han d’amagar el seu consum per no ser mal vistes i, si són descobertes per segons qui, poden rebre sancions econòmiques però també socials i simbòliques. En aquest apunt ens aturarem a entendre millor la qüestió de l’estigma sobre el consum de cànnabis, com s’origina i quines implicacions té per a la salut.
Què és l’estigma?
Els humans som animals socials. Tots i totes ens trobem situats a un tauler de joc (societat) on només podem decidir una petita part dels nostres moviments. Hi ha peces al tauler que tenen més facilitat per moure’s i tenir èxit, són les «normals». Aquestes peces tenen una sèrie de privilegis que les diferencien de les «no-normals». Aquest segon tipus de peces ho tenen més complicat: no tenen privilegis i, a sobre, pateixen càrregues extres que impliquen més esforç per aconseguir els mateixos resultats que la majoria.
Com veiem, el tauler de joc no ofereix les mateixes condicions a totes les peces. Hi ha constants desigualtats, injustícies i arbitrarietats. Algunes estan fomentades per l’estigma. Els prejudicis, els estereotips i la discriminació són els principals components de l’estigma. L’estigma és un atribut denigrador definit en termes de relacions. Es tracta d’un constructe social que fa diferent un individu i el devalua a ulls «de la majoria». Estigmatitzar algú serveix per donar-li un tracte paternalista i d’inferioritat per dominar-lo i mantenir així la distribució diferencial dels privilegis.
En gran part, la posició social que et toqui en sort té a veure amb el teu cognom i el codi postal on vas néixer. Perquè ens entenguem, a la ciutat de Barcelona trobem diferències d’entre 8 i 10 anys en l’esperança de vida entre determinats barris de la ciutat. Ara bé, un cop nascudes, les peces es van caracteritzant també en funció de múltiples variables, sovint atzaroses i capritxoses. Per exemple, les conductes i actituds de cada individu, la subcultura amb què s’identifiqui, el seu aspecte físic o la seva capacitat de comunicar-se, etc., són tots elements que determinen el marge de maniobra que aquella peça tindrà per moure’s al tauler, és a dir, per adaptar-s’hi i reeixir socialment.
Com és sabut, al llarg de la història hi ha hagut múltiples estigmes: per ser persones racialitzades, per l’orientació sexual, per l’expressió de gènere, per l’edat, per la religió, etc. Els col·lectius més estigmatitzats tenen característiques individuals com la sexualitat o el color de pell que els fan fàcilment identificables. Un altre grup sovint estigmatitzat són les persones consumidores de drogues en general, i de cànnabis en particular. Però el consum de cànnabis no és una característica identificable a primera vista. Per això cada persona consumidora ha de calibrar i anticipar sovint les potencials reaccions dels actors amb qui comparteix espais de consum.
Claus per entendre millor l’estigma associat al consum de cànnabis
El consum de drogues és un terreny adobat per l’estigma. Una droga il·legalitzada implica una sanció —legal o moral— en forma d’aïllament i distanciament social. Qui consumeix drogues declarades il·lícites (amb l’alcohol no passa igual) està subjecte a ser etiquetat com a drogoaddicte, jonki, mandrós/osa, defectuós/osa inferior, delinqüent, indesitjable, brut/a, irresponsable, immadur/a, immoral, etc. Tots són adjectius que comporten la desaprovació de l’entorn social majoritari.
L’estigma sobre les persones que consumeixen drogues és un conjunt d’actituds i estereotips negatius que, entre altres efectes, acaben creant barreres per accedir a ajuda i acompanyament. La por al rebuig i la vergonya generen aïllament i solitud. Per exemple, a l’hora de rebre tractament pel consum problemàtic o en apropar-se a programes d’informació i prevenció. Això pot comportar que els problemes relacionats amb el consum empitjorin. L’estigma fa que els individus quedin aïllats, ja que crea barreres per contactar amb la comunitat i l’administració.
La versió moderna de l’estigma lligat al consum de cànnabis té uns orígens força nítids. En concret, es va impulsar als Estats Units, i podríem concretar un moment d’inici amb l’estrena, el 1936, de la pel·lícula Reefer Madness. Aquest film era part d’una campanya de propaganda dirigida a generar por entre els pares dels joves americans. Ho feia a partir d’una ideologia racista, patriarcal i anti-científica. Disculpeu que us fem spoiler: l’argument de la pel·li era bàsicament que quan els joves fumen marihuana una vegada, en tenir la necessitat irrefrenable de continuar consumit, es convertien en assassins, suïcides i violadors. La marihuana era també la porta d’accés al consum de drogues més dures. Tot un drama. Encara que potser costi d’assimilar, hi ha un fil conductor força clar entre el llançament de la pel·lícula Reefer Madness i els estereotips que encara molta gent conserva en relació amb el cànnabis, sobretot entre gent distant al consum. Si algú té interès a estudiar més a fons els orígens històrics de l’estigma al nostre context, recomanem llegir el gran mestre J. C. Usó.
Sigui o no consumidor/a de substàncies, cada individu té les seves microestratègies i rituals per intentar controlar la seva imatge davant dels altres. És per aquest estigma o per la por al «què diran» que qui consumeix cànnabis molts cops no «surt de l’armari» i amaga o dissimula el seu consum davant de determinades persones o entorns. En el cas que analitzem, s’observa una certa propensió a l’ús de col·liri ocular. Per què? Doncs perquè un dels símptomes més identificables que una persona ha consumit cànnabis són els ulls vermells. En consumir cànnabis disminueix la pressió arterial i s’eixamplen els vasos sanguinis i els capil·lars. Això fa que flueixi més sang al voltant dels ulls fins a una o dues hores després del consum. Més enllà d’aquesta estratègia d’ocultació física molt específica, trobem els clàssics, com mastegar xiclet perquè la boca no faci mala olor, posar-se colònia per dissimular certa flaire o, com no?, que el recipient on es porta el cànnabis sigui estanc i eviti que tothom dins de l’autobús sàpiga que portes un cabdell a la butxaca.
Un altre ordre d’estratègies de presentació (o ocultació) davant dels altres són de tipus simbòlic, les relatives al món de les paraules i els discursos. Les paraules que escollim bé poden mostrar i amagar moltes coses de com volem que els altres ens percebin. I aquí entrem al reialme de les mentides, les mitges veritats i els equilibris. L’estigma estructural sobre el consum de cànnabis acaba afavorint que no es pugui tenir una conversa adulta i madura. Al cap i a la fi… qui voldria tractar com a igual un pollós rastafari?
És molt important apuntar que l’estigma es pot diferenciar en dos tipus: per un costat, l’estigma públic i, per l’altre, l’autoestigma. L’estigma públic inclou les creences negatives que té la societat sobre els individus dels grups estigmatitzats. És el que hem tractat en aquest text. Però, per altra banda, l’autoestigma reflecteix l’impacte social i psicològic de l’estigmatització en els mateixos individus agreujats. Estem parlant de la internalització d’estereotips negatius i de la discriminació i devaluació rebuda de part dels altres. La conseqüència preocupant d’aquesta càrrega social és que està més que demostrat que l’estigma contribueix a la disminució de l’autoestima, a la deixadesa de les necessitats d’atenció de la salut i al patiment físic. També es genera el que es coneix com a «indefensió apresa». Si per molt que un/a faci, els altres sempre li recorden que no serveix de res, hi ha un moment en el qual l’aprenent assumeix (conscient o inconscient) que, per molt que faci, no servirà de res.
A més a més, l’estigma sobre el consum de cànnabis sovint s’afegeix o suma amb altres fonts de desigualtat social. Per exemple, segons a qui li preguntem, el consum de cànnabis per part dels joves podria tenir més o menys càrrega d’estigma en comparació, per exemple, amb el consum de cànnabis per part d’una dona gran o d’una mare. Si voleu posar la lupa sobre aquestes diferències de gènere, feu una ullada a l’apunt «Parlem del cànnabis?». Les lleis sobre cànnabis, implementades des d’una lògica repressiva, han tingut un impacte diferent sobre les dones a causa de la socialització diferencial de gènere i les actituds que s’esperen d’una persona pel fet de néixer dona (tenir cura dels altres abans que d’ella mateixa, ser responsable, planificadora, prudent, …). Aquests factors, sumats a altres formes de violència de gènere i de vulnerabilitat social, multipliquen els obstacles per al ple exercici dels drets humans d’aquesta població. Com molt bé explica aquest text de citació de l’autora mexicana Pollita Pepper:
l’essencialisme binari en què es mou la cultura occidental consisteix a vincular la dona únicament i particularment amb la idea de mare. Aquesta dona-mare, dona-naturalesa, dona-cuidadora, dona-sanadora, dona com a única proveïdora d’aquesta atenció i d’aquesta cura, xoca frontalment contra el dret a tenir un lliure desenvolupament de la seva personalitat.
Segueix la lectura a la segona part de l’apunt al blog!
Comenta