Els motius que porten algú a fer servir un filtre quan cargola un porro poden ser diferents. Hi ha qui busca l’estètica o l’economia; d’altres prioritzen la salut; també hi ha qui busca el millor sabor a cada calada, o una combinació de tots els motius anteriors.
Al llarg de l’itinerari del consum d’una persona és habitual que es vagin canviant els hàbits en aquest aspecte. Potser, durant molts anys, el cànnabis “es lia” simplement de la mateixa manera en què la persona s’ha iniciat en la pràctica del consum, sense qüestionar-se els beneficis o riscos d’aquesta forma de procedir. Però, és habitual que, amb el pas del temps, es vagin adoptant estratègies per reduir el risc de fumar-ne. De fet, cada cop hi ha més gent que abandona la combustió i abraça la vaporització com a manera de gaudir dels beneficis del consum sense saber que, d’aquesta equació, n’ignora la majoria de danys associats al fum.
A la dècada dels cinquanta la societat va començar a ser conscient dels efectes cancerígens associats al consum de tabac. Això va comportar que la indústria del tabac incorporés el filtre als cigarrets. Aquesta innovació es va convertir en una eina de màrqueting, dissenyada per mantenir i reclutar nous fumadors. D’ençà d’aleshores, l’acetat de cel·lulosa de plàstic sintètic es va convertir en la matèria fonamental del filtre dels cigarrets tot i que el coneixement científic sobre els efectes de la química reconeixia que era poc probable que els filtres oferissin una protecció significativa per a la salut. A mitjan anys seixanta, els dissenyadors de cigarrets es van adonar que la complexitat del “problema del filtre” derivava d’un fet simple: allò que és perjudicial del fum i allò que proporciona satisfacció al fumador és essencialment el mateix.
Si parlem des de l’òptica de reducció de riscos associats al consum del cànnabis, podríem establir una gradació de menys a més pel que fa al risc per a la salut de les persones. En primer lloc, i amb menys risc, trobaríem el consum oral o vaporitzat de cànnabis. Seguidament, i amb un grau més alt de risc, hi ha el consum fumat de només cànnabis, sense tabac i amb filtre. En el següent grau de risc hi ha el consum fumat de marihuana, sense tabac i sense filtre; seguit del consum fumat de cànnabis i de tabac, amb filtre. Per últim, i com a pràctica que comporta més risc per a la salut, hi ha el consum fumat de cànnabis i de tabac, sense filtre.
Hi ha molts tipus de filtres. Se’n poden comprar o es poden inventar amb recursos casolans. Les vinyetes de còmic de la revista Cáñamo sobre les “1001 maneres de fer un bong” són memorables. La funció principal d’un filtre és evitar que s’inhalin substàncies nocives del fum del porro o refredar-ne la temperatura. També hi ha qui busca aprofitar al màxim el cànnabis que es posa a cada porro i evitar cremar-se els dits o els llavis. A més, posar un filtre pot ajudar a donar forma, sabor i consistència al porro així com afavorir que l’aire circuli degudament dins del cilindre de paper i augmenti l’eficiència de la calada.
Els darrers anys s’han anat popularitzant diversos models de filtres que ofereixen un ventall de possibilitats mai vistos fins ara. Vegem-ne els cinc següents:
- Filtres de cartró d’un sol ús. Fets de targetes de cartó reciclades o comprades a l’estanc. Algunes marques ofereixen una composició del cartó sense blanquejar i sense refinar. D’altres fan filtres que no contenen ni colorants ni additius. Molts expliquen que fan la cel·lulosa a base de plantes, de manera orgànica. Podríem considerar que tots aquests matisos tenen més a veure amb el màrqueting que amb la reducció de riscos per sí mateixa. Com s’explica en aquest text, posar un filtre de cartró és menys perjudicial que empassar-se el fum sense cap filtre, però és una barrera molt feble, ja que deixa passar un fum més dens i carregat de toxines que d’altres tipus de filtre. A més, el cartró no evita que en inhalar es puguin colar algunes partícules de cànnabis a la boca, fet que és desagradable. Per evitar-ho hi ha alguns trucs de papiroflèxia per a principiants com, per exemple, fer un filtre en forma d’estrella, en espiral o fins i tot en forma de fulla de marihuana.
- Filtres d’acetat de cel·lulosa, és a dir, de plàstic. És el filtre dels cigarrets industrials. Quan es va popularitzar el tabac de cargolar es van començar a vendre per separat. Retenen part del quitrà i del fum abans que arribi als pulmons. Cal remarcar que són una font generalitzada de residus ambientals tòxics i no biodegradables. A més, poden ser tòxics per als organismes marins, per al medi aquàtic i, possiblement, per a la salut humana i animal. Com és sabut, són deixalles que es troben cada any, a tot el món i en quantitats considerables, a les escombraries, durant les neteges de les platges, i en els entorns urbans, i que afecten negativament el drenatge de les aigües pluvials, les platges, els barris i altres entorns naturals.
- Filtres d’escuma fets amb cel·lulosa natural. Són filtres orgànics i biodegradables, de manera que ofereixen les mateixes característiques que les opcions anteriors, però no contribueixen a embrutar el planeta.
- Filtres Jilter. Són filtres de cel·lulosa i fibra de paper que, com els anteriors, disminueixen l’efecte de la nicotina del tabac i el quitrà, i del fum. A més, també impedeixen el pas de trossos de tabac o de cànnabis. El fet de permetre incorporar un filtre de cartró al cigarret encara redueix més la temperatura del fum i, a més, alguns residus no desitjats es queden al cartó.
- Filtres de tirabuixons de pasta Fusilli. Tot i que no és el mètode més sofisticat, hem vist que, en alguns clubs socials de cànnabis, aquests tirabuixons es posaven a disposició dels associats. És una alternativa econòmica ja que, a causa de la seva forma en espiral, reté les partícules del cànnabis i contribueix a refredar la temperatura del fum inhalat.
Comenta