Hi ha un principi del dret que indica que el desconeixement de la llei no serveix d’excusa. Traduït del llatí, diríem: “la ignorància no eximeix del compliment de la llei”. Això, vist en positiu, ens diu que la informació és vital per prendre decisions encertades.
Estudiar la situació actual i les conseqüències legals relacionades amb el cànnabis és crucial per ser conscients de les implicacions de cada acte i de les situacions de risc que se’n puguin derivar. No estem parlant d’un tema menor; per exemple, a l’Estat espanyol l’any 2018 es van produir 21.664 detencions relacionades amb el cànnabis i es van imposar 381.100 sancions administratives (excloent-ne les imposades per policies locals i autonòmiques); és a dir, cada 24 hores unes 60 persones són detingudes i posteriorment jutjades. També, 870 cops al dia ─un cada dos minuts─ una persona és sancionada amb una multa de 600 euros, com a mínim.
A l’Estat espanyol existeixen diverses lleis en joc quan parlem de cultiu, transport o consum de cànnabis. En aquest escrit es presenta un resum dels principals elements de la Llei de Seguretat Ciutadana, del Codi Penal i la doctrina del Tribunal Suprem sobre el consum compartit. Queden fora del text d’altres normes legals altres com, per exemple, la Llei de Normes sobre Estupefaents, promulgada el 1967 (al final de la dictadura franquista). Aquesta llei i una Ordre anterior de 1963 sobre cultiu de plantes medicinals relacionades amb els estupefaents són les que regulen, avui en dia, les autoritzacions que concedeix l’Agència Espanyola de Medicaments del Govern per a la producció de cànnabis amb finalitats mèdiques i científiques.
En la intersecció d’aquestes lleis reposa una realitat social que persistentment -i de manera global- demanda un nou encaix social i jurídic. Per actuar amb responsabilitat, com més informació objectiva atresorem més encertada serà la nostra actuació.
Les polítiques basades en la persecució penal i/o administrativa imperen a la majoria d’indrets del món. Aquest fet té un origen comú que són els tractats/convenis internacionals de fiscalització d’estupefaents. Al llarg dels darrers anys estem presenciant un canvi de paradigma en la manera com la societat es relaciona amb el cànnabis però els canvis legals no avancen de manera igual arreu. De fet, mentre a l’Uruguai o a el Canadà és legal la venda per a majors d’edat, hi ha indrets on la pena de mort encara espera per aquelles persones que trafiquen amb cànnabis.
Situació en l’àmbit internacional
Segons l’Informe mundial sobre les drogues de 2019, el cànnabis és la substància declarada il·lícita més consumida i cultivada al món, uns 188 milions de persones en consumeixen.
L’any 1961 el cànnabis va ser introduït a les llistes de substàncies prohibides de Nacions Unides (ONU) amb una petita peculiaritat. A diferència de la resta de substàncies, va ser fiscalitzat sense que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) fes una avaluació científica dels seus potencials riscos i danys. Aquests informes de l’OMS serveixen d’orientació a l’ONU per classificar les diferents substàncies en alguna de les quatre llistes existents. El cànnabis va ser classificat dues vegades: a la Llista I, com a substància amb propietats que generen dependència i que presenta un risc greu d’abús, i a la Llista IV, que reuneix les substàncies més perilloses, com l’heroïna, pels riscos associats d’abús, les característiques especialment perjudicials i la manca de valor mèdic o terapèutic. Finalment, més de 50 anys després d’haver negat tota utilitat mèdica del cànnabis, l’ONU està començant a canviar d’opinió, discretament però. Mentrestant, l’Uruguai i el Canadà van tirar pel dret i, contravenint una lectura rígida dels tractats de fiscalització de l’ONU, van posar en marxa programes de legalització del cànnabis. També en van engegar més de trenta estats dels Estats Units però en l’àmbit federal la prohibició segueix imperant.
El gener de 2019 l’OMS va fer públiques les conclusions de la revisió científica ─que no havia pogut emetre fa cinc dècades─ per recomanar que el cànnabis i la seva resina siguin eliminades de la Llista IV i on va reconèixer inequívocament les aplicacions mèdiques del cànnabis i dels cannabinoides. Segons el seu criteri, els governs estarien obligats a partir d’ara a assegurar la disponibilitat adequada de cànnabis per alleujar el dolor i el patiment dels pacients als seus països. Per la seva part, l’ONU encara ha de votar per decidir si fa cas a l’OMS o no. S’espera que a finals de 2020 es produeixi l’esperada votació. Per ara, tot segueix igual.
Si voleu conèixer els detalls de la prohibició del cànnabis des d’un punt de vista rigorós, cal llegir l’informe Auge y caída de la prohibición del cannabis del Transnational Institute (TNI) d’Amsterdam.
Situació en l’àmbit de l’Estat espanyol
Segons el Pla nacional sobre drogues, el 2018, uns 2,8 milions de persones havien consumit cànnabis un cop al mes i unes 650.000 persones, diàriament.
És important saber que la legislació espanyola no és de les més dures d’Europa; per exemple, aquí el consum de substàncies il·legals no és delicte; en canvi, a molts països veïns sí, com França, Grècia, Hongria, Finlàndia, Turquia o Suècia. A Xipre, per exemple, pot comportar cadena perpètua. Per això, si has de viatjar, és bo informar-se de les lleis dels països de destinació i, si escau, de trànsit. Ara bé, Espanya és el país on s’imposen més infraccions per consum i tinença de tota la Unió Europea. No obstant això, Espanya és el quart país de la Unió Europea pel que fa a prevalences de consum de cànnabis.
Al nostre context, com a mínim, hi ha quatre normes legals aplicables:
Llei orgànica sobre protecció de la seguretat ciutadana (LOPSC), coneguda com a “Llei mordassa”, que sanciona com a infraccions greus els supòsits següents:
- El consum i la tinença de cànnabis en espais públics, places, carrers, establiments, locals o transports.
- L’abandonament de material de consum en llocs públics (paper de fumar, trinxador o grinder, pipes…).
- El fet de permetre que altres persones consumeixin o trafiquin en llocs públics o en els establiments d’oci nocturn.
- L’execució d’actes de plantació i cultiu il·lícits de drogues tòxiques, estupefaents o substàncies psicotròpiques en llocs visibles al públic, quan no siguin constitutius d’infracció penal.
El grau mínim és una multa de 601 a 10.400; el grau mitjà, de 10.401 a 20.200 euros, i el grau màxim, de 20.201 a 30.000 euros. La quantia de la multa pot pujar de 600 euros o més a 10.401 euros, si es compleix alguna circumstància agreujant, entre d’altres, la reincidència. Cal saber que s’estableix un termini de prescripció de dos anys que augmenta les possibilitats de reincidir i genera molta incertesa i potencials situacions de risc.
Només els menors d’edat ─i només en alguns municipis─ poden optar a alternatives al pagament de la sanció econòmica per consum o tinença en via pública.
A Catalunya, l’any 2018 els Mossos van imposar unes 25.000 sancions relacionades amb drogues, per les dades que tenim en l’àmbit espanyol, podem inferir que prop de 22.000 van ser directament relacionades amb el cànnabis, és a dir, unes 60 al dia (una cada 30 minuts).
No tenim dades de sobre la quantitat de sancions imposades per les diferents policies locals catalanes.
Les sancions es poden recórrer davant de la Delegació del Govern. Es pot al·legar motius mèdics, per anteposar-se al dret a la intimitat de la persona o considerar el registre il·legal, entre d’altres. El més recomanable és buscar assessorament legal. També cal saber que un cop rebuda la notificació de la sanció al domicili i al llarg dels quinze dies següents si s’efectua el pagament de la multa la quantia serà del 50% de l’import.
L’autoconreu són aquelles plantes destinades al consum propi en una propietat nostra (casa o terreny). Actualment, no està estipulat enlloc el nombre de plantes que algú pot tenir a casa per autoconsum i això genera molta confusió. L’autoconreu no està legalitzat, però sí despenalitzat. Això vol dir que, encara que la llei no ho permet explícitament, és evident que a la pràctica es dona una amplia interpretació positiva sobre la possibilitat de tenir un cultiu per a l’autoconsum ubicat en una propietat privada. Si és visible des de l’espai públic, la policia pot multar.
Llei orgànica del Codi penal, que en l’article 368 assenyala:
“Els qui executin actes de conreu, d’elaboració́ o de tràfic, o d’una altra manera promoguin, afavoreixin o facilitin el consum il·legal de drogues tòxiques, estupefaents o substàncies psicòtropes, o en posseeixin amb aquells fins, han de ser castigats amb les penes de presó de tres a nou anys i multa del tant al triple del valor de la droga objecte del delicte si es tracta de substàncies o productes que causin un dany greu a la salut, i de presó d’un a tres anys i multa del tant al doble en els altres casos.”
D’entrada, s’ha de comentar el que molts experts han assenyalat des de fa anys. Es tracta d’un tipus penal molt ampli i ambigu, que es resumeix així: tota donació, fabricació, promoció del consum o venda, amb independència de la quantitat, d’entrada és delicte i motiu per ser processat penalment.
Cal fer notar que el Tribunal Suprem considera el cànnabis com una “droga que no causa dany greu a la salut”; per tant, les penes de presó arriben als tres anys com a màxim.
La tinença també és delicte quan les quantitats siguin més grans del que es considera per al consum propi, orientativament, són 25 g de haixix i 100 g de marihuana. La compra de cànnabis per al consum propi no és delicte; qui comet el delicte és qui en ven.
Davant d’un conreu de cànnabis, la policia sempre actua i decomissa la plantació, deté el responsable o responsables i ho deixa en mans d’un jutge perquè decideixi si es tracta d’un delicte contra la salut pública i mereix una condemna o no. Pel que fa al pronunciament judicial en relació amb aquests delictes, és interessant ressenyar que aproximadament el 86% de les sentències relacionades amb drogues (en general) acaben en sentència condemnatòria. Ara bé, la realitat és que si revisem les sentències veurem que hi ha jutges que han considerat que dues plantes eren suficients per imposar una condemna i d’altres han acceptat fins a 100 plantes per a consum propi. Aquesta és una de les fonts d’inseguretat jurídica més rellevants en la legislació actual.
El marc jurídic espanyol indica que els cossos i forces de seguretat no poden entrar en una propietat privada si les plantes no són visibles des de l’espai públic, tret que a) el propietari o propietària permeti l’accés de la policia, b) la policia porti una ordre judicial o c) la policia tingui la seguretat que en aquell moment s’està produint un delicte.
La doctrina del Tribunal Suprem sobre el consum compartit
Aquesta doctrina és una construcció de la jurisprudència consistent a considerar no delictiu el consum practicat en grup, encara que suposi la realització d’actes d’auxili o facilitació recíproca entre els integrants del col·lectiu, que sempre ha de ser reduït. Fins a l’any 2015 el Tribunal Suprem considerava els supòsits següents:
- Han de ser espais privats per persones majors d’edat habituades al consum de cànnabis i que aquest consum no es difongui a terceres persones.
- No hi pot haver ànim de lucre i el conreu ha d’estar planificat en funció de la previsió de consum conjunta de les persones associades.
- El cànnabis s’ha de dispensar en quantitats petites, que es puguin considerar de consum immediat.
- Hi ha d’haver un acord col·lectiu de conreu i una previsió de la quantitat de marihuana que consumeix cada persona associada anualment, la qual té un límit màxim.
Aquests són els fonaments de les associacions cannàbiques. Durant vint anys, els clubs socials de cànnabis han viscut condicionats per la vulnerabilitat jurídica que delimitaven les fronteres de la doctrina del consum compartit. A partir del 2015, el Tribunal Suprem va jutjar tres associacions i el resultat no va fer més que afegir més complexitat al fenomen. Recentment, hem vist com es dictaven condemnes contra responsables d’associacions de cinc anys o més de presó i multes astronòmiques. Això és perquè també se’ls han imputat altres delictes, com el de pertànyer a un grup criminal organitzat o el de blanqueig de capitals. Fins que no arribi una regulació, aquesta incertesa seguirà sent la norma. Mentrestant, el model de clubs socials de cànnabis corre el perill de desaparèixer.
El binomi cànnabis i conducció pot incrementar alguns riscos i ser motiu de sanció econòmica de 1.000 euros i retirada de sis punts del carnet de conduir. Hi ha força polèmica sobre els anomenats “Drogotest” i calen més estudis per entendre la relació entre el consum i l’afectació a la conducció, ja que hi ha evidències contradictòries.
Trobaràs més informació ampliada sobre aquest tema a l’entrada Cànnabis i conducció: la polèmica està servida.
Comenta